Sònia Moll

El passat és un pròleg.
William Shakespeare

Avui, aniversari del dolor.

Destapo, doncs, una altra ampolla negra
i torno a encendre les espelmes còmplices.

És l’hora de l’enyor estèril, l’hora
de plorar els esquelets d’aquelles naus
que mai no es van cremar i que van deixar-nos
les estelles podrides
clavades al pulmó.

Enterrades en un pastís de cendres,
les espelmes esperen que les bufi
amb un poc menys d’agror que l’any passat.

Avui, però, els faig l’ullet
i les convido a beure vi calent
i a emborratxar-nos:

l’aniversari era ahir,
i no vaig recordar-me’n.

“M’he après la lliçó, mare:
Xile limita al nord amb el Perú,
al sud amb l’Antàrtida,
a l’est amb Bolívia i l’Argentina,
a l’oest amb l’oceà Pacífic,
i al centre amb el teu enyor.”

Et recordo d’un somni compassiu
que em torna a agombolar mentre reposes:
escales infinites, barriades
d’argila i de pa dur, infants descalços,
cimals atapeïts de cases grises
com penjolls de raïm,
encara més escales
i el mar estès als peus, com una estora.
És primavera al sud, octubre amable.
Tu hi ets, enmig de tot i al fons de tot,
desdibuixant-me els límits i acollint-me.

Suspesa en l’aire igual que ahir, igual
que els dies de dolor que ja no compto,
des de l’hivern del nord rescates, mare,
el tros de fe que et cal per convidar-me
a passejar pels cims avui mateix
—Viña del Mar als peus, l’enyor intacte—.

Ignoraré els camins de l’oceà
que separen la por d’aquests llençols
de la promesa dels cimals descalços
—dels barris infinits, de les escales
abocades al mar com un penjoll,
les cases de pa dur, els infants d’argila—,
i marxarem plegades cap al sud
algun matí de primavera amable.

Al meu germà gran,
que intentava fer tornar la mare
a cops de vareta màgica.

He d’apartar, germà,
l’esguard de la finestra
–no hi ha respostes més enllà dels vidres–
i recórrer una a una les estances
de la casa.
T’he de trobar menut,
darrere de les portes entreobertes,
en l’angle fosc on arreceres l’ombra,
intactes
la fe i l’enyor a punta de vareta:
«Abracadabra,
que aparegui…».

Te’n robaré un pessic, d’aquesta fe,
perquè d’enyor, ja ho saps, me’n sobra massa,
i creuaré, com tu, l’ample oceà
que se’ns va endur tan lluny totes les mares.

informis hiemes reducit
Iuppiter, idem submovet
(Júpiter, inclement, duu la hivernada
i ell mateix se l’emporta)
Horaci, de l’Oda X, Llibre II

Reprenc la vida en el mateix instant
on vaig deixar-la. Torno a respirar.
M’enfilo al pic del somni per deixar
que rodolin avall les mesquineses
dels anys obscurs.
Reprenc la vida allà
mateix, al punt de mitja tarda, tebis
oratges esvaint els núvols d’aigua.
–A estones perdo l’aire, i em mantinc
penjada en el no-res, cap per avall;
llavors em deixo caure i em capbusso
dins del mar a l’hivern, tancada a l’illa,
i el fred es converteix per primer cop
en el meu aliat: em redibuixa,
em recupera el cos i el concilia.–

En un avui sense demà reprenc
la vida, i em permeto de vegades
algun “m’agradaria” enyoradís,
xiuxiuejat a cau d’orella.
Prenc
un altre cop la vida, desnuant
els cabdells d’enyorança que m’ofeguen
i encalmant el dolor dins d’una tassa
de silenci.

Retrobaré les mares que he perdut.
N’estic segura.

Non si male nunc et olim sic erit
(No perquè avui sofreixis ha de ser etern el teu dolor)
Horaci, de l’Oda X, Llibre II

És el moment d’empenyorar tendreses,
d’aplegar les engrunes de la taula
abans de voleiar les estovalles.
Al rebost,
només hi ha llet en pols, i rosegons
de pa que un dia foren flonjos,
i el cafè t’aigualeix els matins
entelats de tristesa.

La hivernada inclement
no durarà per sempre:
se l’endurà el mateix que va portar-la,
un déu capriciós i sense feina,
i tu, que hauràs après
(o hauràs conclòs), et miraràs la calma
amb ulls desconfiats (prudents i savis)
i provaràs de no somriure gaire,
de no assaborir gaire,
de no rumiar gaire,
només per si de cas,
per si torna el moment
de tancar la tendresa amb pany i clau
i empenyorar-la.

Les aranyes són carnívores,
i només s’alimenten
de preses vives i en moviment.

Se m’ensorra la llum
entre els fils de l’aranya.

Fa vides que no em trobo.
Rere el tel,
m’aprenc els mots que em dicten, poso preu
a alguns trossets de vida,
els malvenc,
m’aferro al que m’atrapa i salvo el buit.

Hi ha vespres, tanmateix,
que et sento dins la fosca,
veu que fores meva,
i em parles de fugida i de miracle.

Però jo sé que el retorn
és un camí inservible,
que algun ocell burleta
se n’ha menjat les molles.

Et faig callar: l’aranya torna.
M’agombola, aquest cop.
M’hi abraço.